viernes, 24 de mayo de 2019

CINEMA BÈL·LIC (ROGER VIDAL)

-El cinema bèl·lic és un gènere cinematogràfic el qual tracta com a tema principal la guerra.  Busca mostrar els fets d’una guerra sempre tenint com a punt fort el moment de la batalla, però fins i tot en alguns projectes  s’ha vist l’apartat de com s’ha produït, dit d’una altre forma, el motiu que ha provocat el conflicte i també pot ser que hi surtin moments de postguerra, és a dir, un cop s’acaba.

-Els inicis se centren durant les guerres que hi van haver un cop es va crear el cinema. Els grans exèrcits necessitaven fer una difusió del que s’estava vivint, crear pel·lícules amb l’objectiu de motivar a les tropes o conscienciar-los per obtenir la victòria ensenyant els defectes de les nacions rivals. Però no és va fer un salt positiu en aquest àmbit fins que l’exèrcit Estatunidenc va fer diverses col·laboracions amb Hollywood, a partir d’aquí moltes estrelles del cinema d’aquell moment, tan directors com actors i actrius, es van afegir a la causa.

-Al acabar-se la Segona Guerra mundial el cinema bèl·lic va fer una forta baixada, però als anys 60 va tornar a agafar força amb una sèrie de grans produccions com “La gran evasió” de John Sturges. Posteriorment torna a caure la popularitat del gènere després de la guerra de Vietnam i finalment torna a fer una pujada als anys 90, a causa de les innovacions com per exemple, crear les produccions centrant-se més amb el sentiment d’un soldat i retransmetent els fets des de el seu punt de vista.

-La idea principal d’aquest gènere és ressaltar l’heroisme però té un seguit de sub-temàtiques que han estat molt variades. Primer de tot quan no hi havia tant recursos com ara, era molt comú que la trama de les pel·lícules girés al voltant de la batalla i les seves imatges, tirotejos i l’ocupació de nous territoris. Però a mida que va anar evolucionant s’han vist grans produccions que s’allunyen del conflicte en si i van més enllà tocant la part més psicològica narrant els aspectes sentimentals dels participants ja tant pot ser soldats, família,... També s’ha portat a les grans pantalles produccions més semblants al cinema històric i amb característiques dels documentals, biografies militars o experiències d’un grup reduït de soldats, presoners, deportats,... i finalment també hi ha agut casos de pel·lícules que han fet referència i també han servit per conscienciar a la població, als traumes de la postguerra i a les seqüeles que deixa.

Stalingrado (1993)

-Mostra molts aspectes de la guerra que va succeir entre la Unió Soviètica i Alemanya. Tot comença a Itàlia on uns quants soldats nazis estàn disfrutant dels seus dies de descans abans de ser cridats per anar a combatre contra la Unió Soviètica. La pel·licula té un nombre abundant d’escenes on es veuen les batalles amb les explosions, els tirotetjos, els ferits, els morts,... però també té moments on et fa reflexionar sobre les pèssimes condicions de vida a les quals estaven exposats els soldats del cantó Alemany. Moments molt dramàtics en que els soldats perden amistats o simplement te’n adones que molts d’ells no defensaven la seva pàtria ni sabien realment per qui estaven lluitant. Simples titelles que només mataven i estaven sotmesos a unes obligacions extremes. Per altre banda la producció toca moments més tendres per suavitzar-ho, com el moment en que maten a un dels dirigents i aconsegueixen subministraments durant uns quants dies. Tot acaba quan els únics protagonistes que queden moren congelats en mig del no res.

El gran dictador (1940)

-És una pel·lícula dirigida i entre d’altres interpretada per Charles Chaplin. Com aspecte característic i curiós és la primera producció en forma de film sonora per aquest cineasta de Hollywood.
El seu argument es basa en la vida del Ghetto, un barri on l’exèrcit nazi i tenia els jueus i els seus conflictes. També es veu de forma notòria, tenint com a protagonista  Hynkel que és una paròdia de Hitler, els problemes entre els oficials de l’excèrcit. La idea principal del director era fer-ho en forma de paròdia còmica i així va ser. Al ser estrenada al 1940 era complicat trobar informació sobre la temàtica i les característiques històriques del que estava succeint. Ell sempre ha dit que si hagués conegut les condicions extremes, així com els camps de concentració,... ell no hagués sigut capaç de fer una pel·lícula còmica sobre allò.

CINEMA BÈL·LIC (Raimon Ràfols)

El cinema bèl·lic és un gènere cinematogràfic que pretén mostrar de manera gràfica i, a través de recursos audiovisuals escenes considerades les quals succeeixen guerres o conflictes armats (ja siguin revoltes, revolucions o alçaments) des de qualsevol punt de vista que sigui possible. Ho fa a partir de recursos especials diversos entre els quals s’hi troba l’ús d’armes, la presència de foc i fum i el fet de mostrar de manera prou explícita realitats dels conflictes com cadàvers o sang.

Història

Els seus inicis es remunten a la II Guerra mundial, quan els països que formaven l’eix (Alemanya, Itàlia i Japó) impulsaren a partir de la documentació gràfica, produccions gràfiques audiovisuals en forma de vídeos per tal de fer arribar la seva propaganda a les classes populars i guanyar-se el seu suport i la seva afiliació al moviment. Passada la guerra aquest gènere perd influència i força a causa del greu dany moral que havia causat a gran part de la població del món considerat occidental. Malgrat tot això a partir dels anys 60 del segle XX es recupera l’ús d’aquest gènere per tal de mostrar al món horrors com els que havien causat les guerres a la història de la humanitat. La gran remuntada del cinema bèl·lic es produirà durant els anys 90 quan sorgirà un nou corrent dins del mateix mateix gènere el qual anirà més enfocat a mostrar el punt de vista del soldat, una persona amb sentiments i pensaments que mostrarà i en els quals el fil conductor de les produccions serà com evoluciona el seu personatge durant el pas per la guerra.

Punts clau del cinema bèl·lic:

  • Ús d’efectes especials com foc, mostra d’armes de mida real, intentar centrar l’expectació en la part més violenta del conflicte, ús de màquines de fum, etc.
  • Ambientació tensa i entorn derruït, com per exemple, edificis destrossats, comparació d’espais previs a la guerra i com han quedat destruïts després del conflicte.
  • Aplicacions importants pel que fa al maquillatge, per a poder demostrar la violència dels fets s’utilitzen tècniques de maquillatge clares i el màxim realistes possibles per a poder maquillar ferits, crear ferides, talls, rascades i fins i tot en pel·lícules més actuals, poder mostrar amputacions i vísceres sense complicacions
  • Gravacions a partir de grans plans com plans generals que permetin mostrar la magnitud de les destrosses i el pas de la guerra que haurien causat grans danys als entorns.
  • Enfocar en primer plans i plans mitjans per a ensenyar els ferides i els detalls fet i aplicats a partir del maquillatge.
  • Pel·lícules basades en fets reals, ambientades en conflictes que van passar com la II Guerra mundial i, en alguns casos, poder explicar vivències personals succeïdes durant el conflicte, ja sigui per part de soldats, familiars d’aquests, persones que visqueren la guerra o gent que ha deixat constància del que va viure durant els anys que va desenvolupar-se el conflicte a partir de diaris personals, gravacions, cartes o publicacions a la premsa.

Pel·lícules que pertanyen al cinema bèl·lic

  • Stalingrad (1993): Aquesta és una pel·lícula que il·lustra de manera molt clara el que va succeir, des del punt de vista de soldats alemanys però també des del punt de vista de ciutadans russos, durant la batalla d’Stalingrad, URSS (1942-1943) i que va significar la primera gran derrota dels països de l’eix i el principi de la fi de l’hegemonia que el nazisme havia aconseguit imposar arreu d’Europa. L’argument és el següent: els soldats alemanys es troben a la costa italiana després d’haver aconseguit èxits a la batalla de El Alamein, nord d’Àfrica. Aviat són enviats a Stalingrad per combatre, juntament amb altres tropes al front oriental o rus per conquerir una de les ciutats més important de l’URSS, tan simbòlicament (nom del líder de l’URSS, Stalin) i estratègicament (obria les portes al control del Caucas i de les reserves de petroli i minerals que s’hi trobaven. De seguida els soldats alemanys s’adonaran que la situació a Stalingrad és totalment diferent a la viscuda durant la batalla del Alamein. La situació empitjora amb l’arribada de l’hivern. La cruesa d’aquesta estació i el fet que els russos emprenguessin una duríssima resistència per aguantar la ciutat va fer que les condicions per viure i seguir la lluita es tornessin insostenibles. Finalment, tres dels soldats decidiran escapar i fugir, no ho aconseguiran i moriran, els dos últims, de fred.

  • Salvar al soldado Brian (1998)

  • Dunkerke (2017)

  • El gran dictador (1940): Aquesta és una pel·lícula que tracta en forma de paròdia els fets succeïts durant l'etapa de la segona guerra mundial, el règim nazi a Alemanya i el tracte que reberen els jueus durant l'etapa del tercer reich. Ho fa des del punt de vista d'un doble personatge (representat per Charles Chaplin) que representa el dictador, en el cas de la pel·lícula, Hynkel, i per l'altra, la d'un barber jueu que viu al ghetto. L'estat que es vol parodiar és Alemanya però a la pel·lícula s'anomena Tomainia. L'objectiu de la pel·lícula era demostrar que es pot fer broma de temes tan espinosos com podien ser la guerra malgrat que el mateix Chaplin va afirmar que si hagués conegut la situació real a Europa durant la guerra no hagués fet la producció.