CINEMA BÈL·LIC (Raimon Ràfols)

El cinema bèl·lic és un gènere cinematogràfic que pretén mostrar de manera gràfica i, a través de recursos audiovisuals escenes considerades les quals succeeixen guerres o conflictes armats (ja siguin revoltes, revolucions o alçaments) des de qualsevol punt de vista que sigui possible. Ho fa a partir de recursos especials diversos entre els quals s’hi troba l’ús d’armes, la presència de foc i fum i el fet de mostrar de manera prou explícita realitats dels conflictes com cadàvers o sang.

Història

Els seus inicis es remunten a la II Guerra mundial, quan els països que formaven l’eix (Alemanya, Itàlia i Japó) impulsaren a partir de la documentació gràfica, produccions gràfiques audiovisuals en forma de vídeos per tal de fer arribar la seva propaganda a les classes populars i guanyar-se el seu suport i la seva afiliació al moviment. Passada la guerra aquest gènere perd influència i força a causa del greu dany moral que havia causat a gran part de la població del món considerat occidental. Malgrat tot això a partir dels anys 60 del segle XX es recupera l’ús d’aquest gènere per tal de mostrar al món horrors com els que havien causat les guerres a la història de la humanitat. La gran remuntada del cinema bèl·lic es produirà durant els anys 90 quan sorgirà un nou corrent dins del mateix mateix gènere el qual anirà més enfocat a mostrar el punt de vista del soldat, una persona amb sentiments i pensaments que mostrarà i en els quals el fil conductor de les produccions serà com evoluciona el seu personatge durant el pas per la guerra.

Punts clau del cinema bèl·lic:

• Ús d’efectes especials com foc, mostra d’armes de mida real, intentar centrar l’expectació en la part més violenta del conflicte, ús de màquines de fum, etc.
• Ambientació tensa i entorn derruït, com per exemple, edificis destrossats, comparació d’espais previs a la guerra i com han quedat destruïts després del conflicte.
• Aplicacions importants pel que fa al maquillatge, per a poder demostrar la violència dels fets s’utilitzen tècniques de maquillatge clares i el màxim realistes possibles per a poder maquillar ferits, crear ferides, talls, rascades i fins i tot en pel·lícules més actuals, poder mostrar amputacions i vísceres sense complicacions
• Gravacions a partir de grans plans com plans generals que permetin mostrar la magnitud de les destrosses i el pas de la guerra que haurien causat grans danys als entorns.
• Enfocar en primer plans i plans mitjans per a ensenyar els ferides i els detalls fet i aplicats a partir del maquillatge.
• Pel·lícules basades en fets reals, ambientades en conflictes que van passar com la II Guerra mundial i, en alguns casos, poder explicar vivències personals succeïdes durant el conflicte, ja sigui per part de soldats, familiars d’aquests, persones que visqueren la guerra o gent que ha deixat constància del que va viure durant els anys que va desenvolupar-se el conflicte a partir de diaris personals, gravacions, cartes o publicacions a la premsa.

Pel·lícules que pertanyen al cinema bèl·lic

• Stalingrad (1993): Aquesta és una pel·lícula que il·lustra de manera molt clara el que va succeir, des del punt de vista de soldats alemanys però també des del punt de vista de ciutadans russos, durant la batalla d’Stalingrad, URSS (1942-1943) i que va significar la primera gran derrota dels països de l’eix i el principi de la fi de l’hegemonia que el nazisme havia aconseguit imposar arreu d’Europa. L’argument és el següent: els soldats alemanys es troben a la costa italiana després d’haver aconseguit èxits a la batalla de El Alamein, nord d’Àfrica. Aviat són enviats a Stalingrad per combatre, juntament amb altres tropes al front oriental o rus per conquerir una de les ciutats més important de l’URSS, tan simbòlicament (nom del líder de l’URSS, Stalin) i estratègicament (obria les portes al control del Caucas i de les reserves de petroli i minerals que s’hi trobaven. De seguida els soldats alemanys s’adonaran que la situació a Stalingrad és totalment diferent a la viscuda durant la batalla del Alamein. La situació empitjora amb l’arribada de l’hivern. La cruesa d’aquesta estació i el fet que els russos emprenguessin una duríssima resistència per aguantar la ciutat va fer que les condicions per viure i seguir la lluita es tornessin insostenibles. Finalment, tres dels soldats decidiran escapar i fugir, no ho aconseguiran i moriran, els dos últims, de fred.

• Salvar al soldado Brian (1998)

• Dunkerke (2017)

• El gran dictador (1940): Aquesta és una pel·lícula que tracta en forma de paròdia els fets succeïts durant l'etapa de la segona guerra mundial, el règim nazi a Alemanya i el tracte que reberen els jueus durant l'etapa del tercer reich. Ho fa des del punt de vista d'un doble personatge (representat per Charles Chaplin) que representa el dictador, en el cas de la pel·lícula, Hynkel, i per l'altra, la d'un barber jueu que viu al ghetto. L'estat que es vol parodiar és Alemanya però a la pel·lícula s'anomena Tomainia. L'objectiu de la pel·lícula era demostrar que es pot fer broma de temes tan espinosos com podien ser la guerra malgrat que el mateix Chaplin va afirmar que si hagués conegut la situació real a Europa durant la guerra no hagués fet la producció.