-Els inicis se centren durant les guerres que hi van
haver un cop es va crear el cinema. Els grans exèrcits necessitaven fer una
difusió del que s’estava vivint, crear pel·lícules amb l’objectiu de motivar a
les tropes o conscienciar-los per obtenir la victòria ensenyant els defectes de
les nacions rivals. Però no és va fer un salt positiu en aquest àmbit fins que
l’exèrcit Estatunidenc va fer diverses col·laboracions amb Hollywood, a partir
d’aquí moltes estrelles del cinema d’aquell moment, tan directors com actors i
actrius, es van afegir a la causa.
-Al acabar-se la Segona Guerra mundial el cinema bèl·lic
va fer una forta baixada, però als anys 60 va tornar a agafar força amb una
sèrie de grans produccions com “La gran evasió” de John Sturges. Posteriorment
torna a caure la popularitat del gènere després de la guerra de Vietnam i
finalment torna a fer una pujada als anys 90, a causa de les innovacions com
per exemple, crear les produccions centrant-se més amb el sentiment d’un soldat
i retransmetent els fets des de el seu punt de vista.
-La idea principal d’aquest gènere és ressaltar
l’heroisme però té un seguit de sub-temàtiques que han estat molt variades.
Primer de tot quan no hi havia tant recursos com ara, era molt comú que la
trama de les pel·lícules girés al voltant de la batalla i les seves imatges,
tirotejos i l’ocupació de nous territoris. Però a mida que va anar evolucionant
s’han vist grans produccions que s’allunyen del conflicte en si i van més enllà
tocant la part més psicològica narrant els aspectes sentimentals dels
participants ja tant pot ser soldats, família,... També s’ha portat a les grans
pantalles produccions més semblants al cinema històric i amb característiques
dels documentals, biografies militars o experiències d’un grup reduït de
soldats, presoners, deportats,... i finalment també hi ha agut casos de
pel·lícules que han fet referència i també han servit per conscienciar a la
població, als traumes de la postguerra i a les seqüeles que deixa.
Stalingrado (1993)
-Mostra molts aspectes de la guerra que va succeir
entre la Unió Soviètica i Alemanya. Tot comença a Itàlia on uns quants soldats nazis
estàn disfrutant dels seus dies de descans abans de ser cridats per anar a
combatre contra la Unió Soviètica. La pel·licula té un nombre abundant
d’escenes on es veuen les batalles amb les explosions, els tirotetjos, els
ferits, els morts,... però també té moments on et fa reflexionar sobre les
pèssimes condicions de vida a les quals estaven exposats els soldats del cantó
Alemany. Moments molt dramàtics en que els soldats perden amistats o simplement
te’n adones que molts d’ells no defensaven la seva pàtria ni sabien realment
per qui estaven lluitant. Simples titelles que només mataven i estaven sotmesos
a unes obligacions extremes. Per altre banda la producció toca moments més
tendres per suavitzar-ho, com el moment en que maten a un dels dirigents i aconsegueixen
subministraments durant uns quants dies. Tot acaba quan els únics protagonistes
que queden moren congelats en mig del no res.
El gran
dictador (1940)
-És una pel·lícula dirigida i entre d’altres
interpretada per Charles Chaplin. Com aspecte característic i curiós és la
primera producció en forma de film sonora per aquest cineasta de Hollywood.
El seu argument es basa en la vida del Ghetto, un
barri on l’exèrcit nazi i tenia els jueus i els seus conflictes. També es veu
de forma notòria, tenint com a protagonista
Hynkel que és una paròdia de Hitler, els problemes entre els oficials de
l’excèrcit. La idea principal del director era fer-ho en forma de paròdia còmica
i així va ser. Al ser estrenada al 1940 era complicat trobar informació sobre
la temàtica i les característiques històriques del que estava succeint. Ell
sempre ha dit que si hagués conegut les condicions extremes, així com els camps
de concentració,... ell no hagués sigut capaç de fer una pel·lícula còmica
sobre allò.
