viernes, 24 de mayo de 2019

CINEMA BÈL·LIC (ROGER VIDAL)

-El cinema bèl·lic és un gènere cinematogràfic el qual tracta com a tema principal la guerra.  Busca mostrar els fets d’una guerra sempre tenint com a punt fort el moment de la batalla, però fins i tot en alguns projectes  s’ha vist l’apartat de com s’ha produït, dit d’una altre forma, el motiu que ha provocat el conflicte i també pot ser que hi surtin moments de postguerra, és a dir, un cop s’acaba.

-Els inicis se centren durant les guerres que hi van haver un cop es va crear el cinema. Els grans exèrcits necessitaven fer una difusió del que s’estava vivint, crear pel·lícules amb l’objectiu de motivar a les tropes o conscienciar-los per obtenir la victòria ensenyant els defectes de les nacions rivals. Però no és va fer un salt positiu en aquest àmbit fins que l’exèrcit Estatunidenc va fer diverses col·laboracions amb Hollywood, a partir d’aquí moltes estrelles del cinema d’aquell moment, tan directors com actors i actrius, es van afegir a la causa.

-Al acabar-se la Segona Guerra mundial el cinema bèl·lic va fer una forta baixada, però als anys 60 va tornar a agafar força amb una sèrie de grans produccions com “La gran evasió” de John Sturges. Posteriorment torna a caure la popularitat del gènere després de la guerra de Vietnam i finalment torna a fer una pujada als anys 90, a causa de les innovacions com per exemple, crear les produccions centrant-se més amb el sentiment d’un soldat i retransmetent els fets des de el seu punt de vista.

-La idea principal d’aquest gènere és ressaltar l’heroisme però té un seguit de sub-temàtiques que han estat molt variades. Primer de tot quan no hi havia tant recursos com ara, era molt comú que la trama de les pel·lícules girés al voltant de la batalla i les seves imatges, tirotejos i l’ocupació de nous territoris. Però a mida que va anar evolucionant s’han vist grans produccions que s’allunyen del conflicte en si i van més enllà tocant la part més psicològica narrant els aspectes sentimentals dels participants ja tant pot ser soldats, família,... També s’ha portat a les grans pantalles produccions més semblants al cinema històric i amb característiques dels documentals, biografies militars o experiències d’un grup reduït de soldats, presoners, deportats,... i finalment també hi ha agut casos de pel·lícules que han fet referència i també han servit per conscienciar a la població, als traumes de la postguerra i a les seqüeles que deixa.

Stalingrado (1993)

-Mostra molts aspectes de la guerra que va succeir entre la Unió Soviètica i Alemanya. Tot comença a Itàlia on uns quants soldats nazis estàn disfrutant dels seus dies de descans abans de ser cridats per anar a combatre contra la Unió Soviètica. La pel·licula té un nombre abundant d’escenes on es veuen les batalles amb les explosions, els tirotetjos, els ferits, els morts,... però també té moments on et fa reflexionar sobre les pèssimes condicions de vida a les quals estaven exposats els soldats del cantó Alemany. Moments molt dramàtics en que els soldats perden amistats o simplement te’n adones que molts d’ells no defensaven la seva pàtria ni sabien realment per qui estaven lluitant. Simples titelles que només mataven i estaven sotmesos a unes obligacions extremes. Per altre banda la producció toca moments més tendres per suavitzar-ho, com el moment en que maten a un dels dirigents i aconsegueixen subministraments durant uns quants dies. Tot acaba quan els únics protagonistes que queden moren congelats en mig del no res.

El gran dictador (1940)

-És una pel·lícula dirigida i entre d’altres interpretada per Charles Chaplin. Com aspecte característic i curiós és la primera producció en forma de film sonora per aquest cineasta de Hollywood.
El seu argument es basa en la vida del Ghetto, un barri on l’exèrcit nazi i tenia els jueus i els seus conflictes. També es veu de forma notòria, tenint com a protagonista  Hynkel que és una paròdia de Hitler, els problemes entre els oficials de l’excèrcit. La idea principal del director era fer-ho en forma de paròdia còmica i així va ser. Al ser estrenada al 1940 era complicat trobar informació sobre la temàtica i les característiques històriques del que estava succeint. Ell sempre ha dit que si hagués conegut les condicions extremes, així com els camps de concentració,... ell no hagués sigut capaç de fer una pel·lícula còmica sobre allò.

CINEMA BÈL·LIC (Raimon Ràfols)

El cinema bèl·lic és un gènere cinematogràfic que pretén mostrar de manera gràfica i, a través de recursos audiovisuals escenes considerades les quals succeeixen guerres o conflictes armats (ja siguin revoltes, revolucions o alçaments) des de qualsevol punt de vista que sigui possible. Ho fa a partir de recursos especials diversos entre els quals s’hi troba l’ús d’armes, la presència de foc i fum i el fet de mostrar de manera prou explícita realitats dels conflictes com cadàvers o sang.

Història

Els seus inicis es remunten a la II Guerra mundial, quan els països que formaven l’eix (Alemanya, Itàlia i Japó) impulsaren a partir de la documentació gràfica, produccions gràfiques audiovisuals en forma de vídeos per tal de fer arribar la seva propaganda a les classes populars i guanyar-se el seu suport i la seva afiliació al moviment. Passada la guerra aquest gènere perd influència i força a causa del greu dany moral que havia causat a gran part de la població del món considerat occidental. Malgrat tot això a partir dels anys 60 del segle XX es recupera l’ús d’aquest gènere per tal de mostrar al món horrors com els que havien causat les guerres a la història de la humanitat. La gran remuntada del cinema bèl·lic es produirà durant els anys 90 quan sorgirà un nou corrent dins del mateix mateix gènere el qual anirà més enfocat a mostrar el punt de vista del soldat, una persona amb sentiments i pensaments que mostrarà i en els quals el fil conductor de les produccions serà com evoluciona el seu personatge durant el pas per la guerra.

Punts clau del cinema bèl·lic:

  • Ús d’efectes especials com foc, mostra d’armes de mida real, intentar centrar l’expectació en la part més violenta del conflicte, ús de màquines de fum, etc.
  • Ambientació tensa i entorn derruït, com per exemple, edificis destrossats, comparació d’espais previs a la guerra i com han quedat destruïts després del conflicte.
  • Aplicacions importants pel que fa al maquillatge, per a poder demostrar la violència dels fets s’utilitzen tècniques de maquillatge clares i el màxim realistes possibles per a poder maquillar ferits, crear ferides, talls, rascades i fins i tot en pel·lícules més actuals, poder mostrar amputacions i vísceres sense complicacions
  • Gravacions a partir de grans plans com plans generals que permetin mostrar la magnitud de les destrosses i el pas de la guerra que haurien causat grans danys als entorns.
  • Enfocar en primer plans i plans mitjans per a ensenyar els ferides i els detalls fet i aplicats a partir del maquillatge.
  • Pel·lícules basades en fets reals, ambientades en conflictes que van passar com la II Guerra mundial i, en alguns casos, poder explicar vivències personals succeïdes durant el conflicte, ja sigui per part de soldats, familiars d’aquests, persones que visqueren la guerra o gent que ha deixat constància del que va viure durant els anys que va desenvolupar-se el conflicte a partir de diaris personals, gravacions, cartes o publicacions a la premsa.

Pel·lícules que pertanyen al cinema bèl·lic

  • Stalingrad (1993): Aquesta és una pel·lícula que il·lustra de manera molt clara el que va succeir, des del punt de vista de soldats alemanys però també des del punt de vista de ciutadans russos, durant la batalla d’Stalingrad, URSS (1942-1943) i que va significar la primera gran derrota dels països de l’eix i el principi de la fi de l’hegemonia que el nazisme havia aconseguit imposar arreu d’Europa. L’argument és el següent: els soldats alemanys es troben a la costa italiana després d’haver aconseguit èxits a la batalla de El Alamein, nord d’Àfrica. Aviat són enviats a Stalingrad per combatre, juntament amb altres tropes al front oriental o rus per conquerir una de les ciutats més important de l’URSS, tan simbòlicament (nom del líder de l’URSS, Stalin) i estratègicament (obria les portes al control del Caucas i de les reserves de petroli i minerals que s’hi trobaven. De seguida els soldats alemanys s’adonaran que la situació a Stalingrad és totalment diferent a la viscuda durant la batalla del Alamein. La situació empitjora amb l’arribada de l’hivern. La cruesa d’aquesta estació i el fet que els russos emprenguessin una duríssima resistència per aguantar la ciutat va fer que les condicions per viure i seguir la lluita es tornessin insostenibles. Finalment, tres dels soldats decidiran escapar i fugir, no ho aconseguiran i moriran, els dos últims, de fred.

  • Salvar al soldado Brian (1998)

  • Dunkerke (2017)

  • El gran dictador (1940): Aquesta és una pel·lícula que tracta en forma de paròdia els fets succeïts durant l'etapa de la segona guerra mundial, el règim nazi a Alemanya i el tracte que reberen els jueus durant l'etapa del tercer reich. Ho fa des del punt de vista d'un doble personatge (representat per Charles Chaplin) que representa el dictador, en el cas de la pel·lícula, Hynkel, i per l'altra, la d'un barber jueu que viu al ghetto. L'estat que es vol parodiar és Alemanya però a la pel·lícula s'anomena Tomainia. L'objectiu de la pel·lícula era demostrar que es pot fer broma de temes tan espinosos com podien ser la guerra malgrat que el mateix Chaplin va afirmar que si hagués conegut la situació real a Europa durant la guerra no hagués fet la producció.    

viernes, 12 de abril de 2019

CINEMA DE TERROR (Raimon Ràfols)

El cinema de terror és un gènere cinematogràfic el qual busca crear angoixa i por a
l’espectador a través d’ensurts, exaltació de fortes emocions i sensació d’adrenalina.
L’argument més freqüent en el cinema de terror és l’aparició o intrusió d’un element anormal
(ja sigui sobrenatural o no, pot ésser des d’un criminal a una presència extraterrestre) que
altera la vida dels personatges atacats, els quals involuntàriament s’hi hauran d’enfrontar.

SUBGÈNERES DEL CINEMA DE TERROR

1. Terror psicològic: és un dels subgèneres terrorífics el qual busca influir por als
espectadors a través de creences, supersticions i sentiments de culpa que senten
els personatges. En aquest cas la intenció és més cercar un element supersticiós
que mantingui els espectadors en tensió però en cap cas que cerqui únicament
l’ensurt. Té una relació estreta amb el suspens. La huérfana.

2. Terror paranormal: un altre dels subgèneres el qual pretén fer por a través de
l’explicació i projecció de fets irracionals, és a dir, de fets que no són científicament
demostrables. Guarda una relació amb el cinema de ciència-ficció i el
d’extraterrestres. La noche de los muertos vivientes.

3. ECO-terror: subgènere de terror el qual utilitza la presència d’animals o éssers vius
no humans amb l’obejctiu defer por. King Kong.

4. Terror gore: tipus de terror el qual s’utilitza la presència i l’ús de la força i la
violència amb l’objectiu de mostrar sang i vísceres. Pot produir sensacions de fàstic
o de rebuig. DeadBrain.

5. Terror gòtic: és un tipus de terror que prové de la literatura i hi abunden els
ambients antics i els ambients tradicionals. Dràcula.

6. Terror materialístic: és una mescla de terror íntim, romàntic, sobrenatural i
psicològic, també anomenat terror còsmic. Frankenstein.

TÈCNIQUES DE CINEMA DE TERROR

1. Ús de música tètrica: aquest tipus de música s’aconsegueix amb instruments que
causen una sonoritat impactant com poden ser pianos o orgues. L’objectiu és
generar un ambient de tensió que faci que l’espectador quedi atent durant la
seqüència.

2. Poca lluminositat: freqüent sobretot en el subgrup de terror gòtic, tot i que molt
present en els altres tipus. Els canvis sobtats de llum, la situació de contraposició del
color i el fet de crear un ambient tènue i fosc fan que el públic quedi en una situació
de tensió a causa de la poca llum que hi impera.

3. Contraposició i ús de colors freds: els colors que abunden en el terror són els
colors freds i foscos per tal de poder tensionar encara més l’espectador posant-lo en
un ambient poc acollidor.

4. Preses llargues: destaca l’ús de preses gravades que durin estona combinades
amb la música fins que es produeix el salt o ensurt. La durada d’aquestes preses
tornen, de nou, a tensionar l’espectador.

PLANS MÉS UTILITZATS EN LA GRAVACIÓ

1. Pla general: es pot donar a veure tota la sala o espai on es produirà l’escena.

2. Primer pla i primeríssim primer pla: permet mostrar a la perfecció els elements de
l’actor que interpreta el personatge. En el cinema de terror hi abunda el maquillatge.

3. Pla en moviment: la càmera acompanya l’actor en tot el seu trajecte com si fos ell.

4. Pla d’ombres: es percep l’escena amb poca llum tot combinant-les. Ús generalitzat
de l’ombra perquè no hi hagi claredat.

5. Plans picat i contrapicat: permeten veure l’escena des del punt de vista de dalt i
des de baix respectivament. Poden servir per ressaltar algun personatge o algun
decorat de l’escena.

ALGUNES PEL·LÍCULES DE TERROR

Dràcula:
Una pel·lícula del gènere de terror gòtic, és una pel·lícula de vampirs per
excel·lència. Inspirada en la novel·la de Bram Stoker. Tracta sobre la relació comercial d’un
venedor d’immobiliaria amb el Comte Dràcula, el qual haurà de viatjar fins a Romania per
poder-s’hi reunir. Durant la seva estada un seguit de fets passen i el viatge del Comte a
Londres el porta a conèixer Mina, la promesa del protagonista, la qual portarà molts records
al Comte i desencadenarà una situació de crisi. És una pel·lícula la qual barreja temàtiques
de monstres, sexualitat humana i pecat.

Vampiros: 
Aquesta és una pel·lícula de terror combinat amb comèdia. Utilitza la
ironia i l’ús desmesurat d’estereotips i claus que permetin clarament identificar quines són
les posicions i la profunditat dels personatges, força inverosímil. Tracta sobre un professor i
el seu aprenent, els quals estan realitzant una investigació per acabar amb el “mal” de la
plaga dels vampirs. Per poder-ho dur a terme viatgen fins Transsilvània on es trobaran a un
poble mig abandonat amb gent molt estranya i personatges desagradables.

CINEMA DE TERROR (ROGER VIDAL)

- El cinema de terror és un gènere el qual els seus objectius són causar por, incomoditat i angoixa, entre d’altres, als espectadors. Té semblances amb altres gèneres com el misteri però té uns trets característics diferents a la resta. En primer lloc les sensacions que busca provocar al receptor, en aquest cas els espectadors, en segon lloc acostuma a seguir un model estètic com l’ús d’espais tancats, com més foscos millor,... i en tercer lloc els personatges principals s’acostumen a agrupar entre els següents 4 prototips: 
   
1. Éssers morts que reviuen en cossos com el d’un fantasma, vampir...
2. Monstres  i criatures fantàstiques com Frankenstein
3. Éssers humans que han quedat modificats voluntària o involuntàriament.
4. Persones que han superat, excedit els seus límits mentals o físics, habitualment van a buscar la pertorbació mental.

TIPUS DE CINEMA DE TERROR (SUBGÈNERES)

Slasher
-Es basa en que una persona va matant a un grup de gent, normalment joves, i l’objectiu del film és ensenyar la matança i no tant centrar-se amb l’argument. El jovent assassinat acostuma a estar envoltat de sexe i drogues, entre d’altres, i en el moment precís dels fets, es habitual que es trobin sols. Els temes principals sobre els quals es basen aquest tipus de films és la venjança per una humiliació prèvia,... i no busca la tortura, tot el contrari, les morts són ràpides. Un dels clàssics d’aquest gènere és “la matança de Texas”.

Gore
- És un subgènere que intenta demostrar la debilitat del cos humà mitjançant efectes especials i l’ús en excés de sang, per crear un fort impacte visual-gràfic. No acostuma a seguir una trama com la resta de subgèneres sinó que està enfocat únicament en causar un neguit al espectador mitjançant una destrucció massiva al físic de l’ésser humà. També s’ha de valorar el treball dels càmeres en la gravació perquè juguen un paper fonamental. A vegades l’impacte és tan excessiu que s’utilitza com a un recurs còmic. Un exemple molt conegut és “Saw”.

Psicològic
- Aquest subgènere es basa en les pors, els temors, les supersticions, etc.. dels personatges. Més que buscar el terror mitjançant espants, juga amb l’emoció dels moments i amb la empatia que tinguis en vers els personatges. Intenta que t’identifiquis amb les situacions extremes en que es troben. Elements fonamentals en la realització d’un film d’aquest tipus és el domini dels sons i el joc amb les ombres, la foscor, la boira,...

Gòtic
- Es centra molt en l’ambientació, ha d’estar enfocada a espais molt ben decorats, jugant amb les penombres, la foscor, les llums, la humitat, espelmes,... i el conjunt ajuda a crear una situació de irrealitat i de incertesa. Els personatges acostumen a ser vampirs, fantasmes,.. els espais són tancats i els temes tractats acostuma a ser la lluita entre el bé i el mal, lluita entre éssers imaginaris,... i un autor molt conegut dins d’aquest subgènere és Edgar Allan Poe.

TÈCNIQUES EMPRADES PEL MUNTATGE

- Sovint parlem del cinema de terror superficialment, sense aprofundir amb elements tant importants com els que ens produeixen les sensacions. Són un seguit de tècniques que són  necessàries per la creació d’un projecte de terror.

Els infrasons
- És una ona acústica que està per sota de l’espectre auditiu de l’ésser humà, és a dir, que no en podem captar el so però tot i això el nostre cos les percep i ens produeix unes reaccions naturals. Aquesta tècnica va permetre al cinema, en general el de terror, produir unes sensacions als espectadors pràcticament imperceptible per la persona però perceptible per l’interior del cos.

Canvis sobtats de color
- A diferència de les pel·lícules agrupades en altres gèneres, les de terror utilitzen colors molt poc vistos en els films, tot està permès. Com per exemple utilitzar colors molt vius en escenes desagradables o combinar colors per fer col·leccions surrealistes de fotogrames i arribar a provocar sensacions incòmodes pels espectadors.

Imatges subliminals
- Té una funció i aplicació similar als infrasons. Apareixen a les imatges de forma secundària i molt ràpides sense que quasi bé l’espectador en percebi la seva presència, però produeix unes sensacions inquietants al públic.

Escenes llargues
- El director acostuma a jugar sempre amb el temps perquè és un recurs útil i fàcil de dur a terme. Consisteix en aguantar durant una estona prolongada l’aparició d’algú o que es produeixi un fet paranormal,... així l’espectador es pot identificar amb el personatge i mostrar la mateixa tensió i les mateixes sensacions.

Canvi de patró i de model de terror clàssic
- Aquesta tècnica consisteix en crear una pel·lícula que trenqui amb els esquemes clàssics del terror, com per exemple, la noia del final, la solitud dins d’un bosc fosc,... tots aquests ítems estan tant interioritzats dins la ment dels espectadors que quan passa ja saben on serà l’espant, qui apareixerà,... Però quan una pel·lícula no ho completa ens fa sentir incòmodes e inquiets.

Ús de música tètrica
- La tècnica s’aconsegueix mitjançant la música produïda per instruments com el piano i l’orgue. Es tracte de crear un so que produeixi la sensació de tensió mentre es reprodueix la escena.

martes, 19 de marzo de 2019

EL MANGA I L'ANIME


EL MANGA
El manga és el nom amb el qual es fa referència a les petites historietes dibuixades a mà que formen part de la cultura japonesa. A la resta del món són les que fan referència als dibuixos animats, llibres o còmics d’origen japonès i hi estan estretament relacionats.
El manga està representat per una gran varietat de gèneres com poden ser les aventures, el terror, el misteri, la intriga. També disposa de moltes aplicacions tant a nivell físic com a nivell audiovisual. En el l’àmbit físic fan referència als còmics, historietes o imatges en paper impreses. Pel que fa a l’àmbit audiovisual el manga s’expressa en forma d’Anime (per exemple: El detectiu Conan o Inuyasha).
És un dels principals atractius japonesos desde fa molts anys  i un dels seus preferits passatemps, que el consumeixen, produeixen i utilitzen més o menys setmanalment.
 A dia d’avui el manga que es consumeix i produeix és l’anomenat manga modern, creat el 1945 i, a partir dels anys 90 (segle XX) el manga s’ha fet un lloc internacionalment i  s’exportà cap a la resta del món esdevenint un fenomen social que ha provocat que per exemple a Barcelona se celebri cada any l’anomenat “Saló del manga”, molt concorregut a causa de la seva gran popularitat. 

L’ANIME 
L’Anime és el nom amb el qual es denominen els dibuixos animats japonesos que provenen del manga. Es podria reduir a dir com a “manga animat” o “manga en moviment”. Antigament es feia a mà però gràcies a la tecnologia i la digitalització de continguts, aquest gènere del manga es pot realitzar mitjançant ordinador. Per tant, la diferència fonamental és que el manga tradicional es segueix dibuixant a mà i a través de suports de paper físics mentre que l’anime es produeix de manera audiovisual. Entre els diferents tipus d’anime trobem el Bishojo, el Bishonen, el Kemono i el Moé. Entre també els seus gèneres hi podem distingir el romanticista, el realista, l’humanista… És molt important la relació directa que té amb la cultura japonesa, doncs aquesta hi estableix una relació clarament directa. L’afegit d’àudio i d’altres moviments permeten que l’anime sia molt més expressiu que el manga tradicional.

HAYAO MIYAZAKI
 Hayao Miazaki va néixer a Japó, concretament a Tokyo el 5 de gener de 1941 i es un director de cine, animador, ilustrador, dibuixant de manga i respectivament també és productor d’anime amb un renom internacional.
És el cofundador juntament amb Iasao Takahata  del Studio Ghibli, un estudi d’animació i pel·lícules que ha sigut comparat més d’una vegada amb Walt Disney, entre d’altres. Ha fet moltes pel·lícules com “el viatge de Chihiro” que ha sigut el primer film d’anime guardonat amb un premi Oscar i és més taquillera que Titanic.
Les seves pel·lícules tracten temes com la naturalesa i la seva relació amb l’ésser humà, un clar exemple n’és “la princesa Mononoke”, així com també la tecnologia i la dificultat de ser pacífics. Els personatges principals acostumen a ser dones fortes, valentes e independents.

STUDIO GHIBLI
 És un estudi fundat el 1895 a mans de l’artista japones Hayao Miazaki junt amb Iasao Takahata. És relaciona el seu origen amb la producció de la pelicula “Nausicäa del Valle del Viento” que esta basada en el seu còmic manga. És un estudi d’animació principalment, considerat un dels millors del planeta juntament amb Walt Disney, entre d’altres. Es pot arribar a afirmar que pel que fa al manga és l’estudi més important del món i pel que fa a l’animació en general és un dels millors del món.

Ha produit pelicules com “la Princesa Mononoke”, “El viatge de Chihiro”, “El meu veí Totoro”, “Puc escoltar el mar”,... I Walt Disney ha rebut els drets d’autor d’unes quantes. A part de pel·lícules també han fet curtmetratges, anuncis de televisió, videojocs i molts altres productes.

PRODUCCIÓ D'UNA PEL·LÍCULA

Per dur a terme el procés de creació d’una pel·lícula cinematogràfica necessitem un gran ventall de persones, més de la que segurament ens pensem i nosaltres n’hem recollit uns quants:

-GUIONISTA: S’encarrega d’escriure la pel·lícula basant-se en les idees del director i acostumen a treballar per encàrrec.
-DIRECTOR: és el principal responsable i la persona que dirigeix els aspectes clau per a fer la pel·lícula.
-CO-DIRECTOR: és la segona persona responsable després del director i s’encarrega de fer la feina on no arriba el director. Es reparteix les tasques amb el director si cal.
-AUXILIAR DE DIRECCIÓ: està sota les ordres del 1r i 2n director. Tallen el tràfic, etc.
-PRODUCTOR: contracta l’equip que fa falta per realitzar la pel·lícula i busca inversors per a fer el projecte. Transforma la idea en una realitat.
-PRODUCTOR EXECUTIU: responsable dels factors financers i administratius, distribució i manteniment dels diners.
-COORDINADOR DE PRODUCCIÓ: s’encarrega de les tasques administratives per a la consecució de la pel·lícula.
-DIRECTOR D’ART: Responsable dels elements que van davant la càmera i del resultat visual que apareixerà al final de la pel·lícula.
-ESTILISTA: s’encarrega de crear una correcta imatge de cada personatge seguint els estàndards marcats pel director d’art i el guionista.
-VESTUARI: cerca la manera de vestir i els complements de roba de cada personatge.
-COREÒGRAF: gestiona i crea el conjunt de moviments i l’expressió corporal de cada personatge. Si han de ballar també ho gestiona ell.
-CAP DE LOCALITZACIONS: gestiona i controla els espais que seran necessaris per tal de realitzar la pel·lícula, busca els llocs on dur a terme els espais.
-DIRECTOR DE CÀSTING: busca els actors a través d’un càsting i tria els més adequats per a realitzar correctament la pel·lícula. És el cap d’un equip amb el mateix nom.
-DIRECTOR DE FOTOGRAFIA: s’encarrega de gestionar la imatge i la fotografia de la pel·lícula i ho fa a través de la percepció visual.
-OPERADOR DE CÀMERA: s’encarrega de la gravació i dels moviments que s’han de realitzar per a poder dur a terme un correcte enregistrament.
-AJUDANT DE CÀMERA: s’encarrega de mantenir la càmera enfocada durant el rodatge. També s’encarrega de mantenir la càmera neta i en bon estat.
-MAQUINISTA: gestiona les grues que portaran les càmeres per a gravar i també s’encarrega dels tràvelings.
-FOTO FIXA: s’encarrega de documentar i recopilar els anomenats “books de rodatge” o diaris de la pel·lícula.
-ELÈCTRICS: marquen els llocs on s’han de col·locar aparells elèctrics i s’encarreguen de muntar-los.
-TÈCNIC DE SO: s’encarrega de captar els diferents sons a través de micròfons i els diversos elements de so que s’hauran de sentir a la pel·lícula.
-MESCLADOR DE SO: s’encarrega de relacionar els diferents sons i diàlegs per aconseguir una bona audició. Capta els sons durant el rodatge i en la post-producció els modifica per ordinador. 
-MICROFONISTA: aguanta els micròfons prop dels actors perquè quedi ben gravat el seu diàleg. Va lligat al tècnic de so.
-COMPOSITOR: composa i crea la música que farà falta per a la pel·lícula.
-REGIDOR: delegat de compres i tot el que estigui relacionat amb una despesa financera del departament de decoració. 
-TÈCNIC DE LLUMS: encarregats de la posició lumínica de les escenes, així com el millor enfocament.
-ESPECIALISTES: encarregats de realitzar les accions amb més risc de perillositat substituint als actors principals. 
-DIRECTOR D’EFECTES ESPECIALS: dissenya els efectes necessaris, com la pluja, grans explosions, maquillatges especials o deformacions entre d’altres.
-EDITOR: s’encarrega d’editar la pel·lícula un cop té enregistrades totes les escenes.






FAULES


EL CORB I LA GUINEU

El corb i la guineu és una faula que tracta d’un corb que roba un formatge i una guineu s’adona que el té i li vol prendre. Per tal d’aconseguir els seus fins la guineu comença a ensabonar al corb tot dient-li que canti, que té ganes de sentir la seva veu, tot i que realment és horrible. Al final el corb, abduït per la seva fanfarroneria canta i obrint el bec deixa anar un cant, acte seguit el formatge cau a terra i la guineu se’l queda.

La lliçó que vol donar-nos aquesta faula és que no ens hem de deixar portar per el que diuen els altres i que si aconseguim una cosa cal mantenir-la.

                                       Raimon Ràfols




Resultado de imagen de la rateta que escombrava l'escaleta dibujos
LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L'ESCALETA

La rateta un dia estava escombrant l'escaleta i de sobte es va trobar un dineret. Va reflexionar sobre què s’havia de comprar i al final va decidir comprar-se un llaç per poder-lo presumir. Van anar passant els dies i se li van presentar un seguit de pretendents de lo bonica que era. Primer va venir el ruc però va ser rebutjat a causa del so estrident i sorollós de la seva veu, tot seguit va venir el gos, després el gall i finalment l’ànec que van ser rebutjats tots per la mateixa causa. La rateta es va començar a preocupar al no trobar el pretendent amb la veu que li agradés més però de sobte es va presentar el gat i aquell sí que li va agradar, i molt. 
Es van casar i la van advertir de les males intencions del gat però ella no va escoltar a ningú de lo enamorada que estava. Per mala sort el gat se la va menjar i la va matar.


-El missatge de la faula és que no et fiïs només de l’aparença de la gent i del físic i que miris el interior perquè a vegades el més guapo i bonic és el més dolent i malvat. Per altra banda no t’has de casar amb desconeguts només per lo bonics que són, te’n has d’assegurar que podràs conviure amb ell i que és l’individu adequat amb tot el que això comporta.

Roger Vidal