REALISME MÀGIC (Roger Vidal)

BIG FISH

Sinopsis

-William Bloom no té gaire bona relació amb el seu pare Edward Bloom. Tot es deu a que el pare sempre li ha explicat històries extravagants que de petit el nen escoltava amb molt d’entusiasme però havia arribat un moment que ja no es creia res i troba incòmode escoltar-ho de forma repetida. Quan se’n adona de que Edward s’està morint torna a casa seva acompanyat per la seva dona per passar els últims dies al seu costat. Amb l’ajuda de la seva dona fa un gir radical de pensament i comença a investigar sobre les mil històries que ja no semblaven tant llunyanes com anteriorment.

Característiques

Gènere

El gènere principal és la fantasia però el director ha sigut capaç d’ajuntar la fantasia amb tocs de tensió, escenes de drama i moments còmics.

Personatges

Hi ha una presència de “freaks” i éssers no tant comuns com les siameses del circ i el gegant que Edward es troba a la seva ciutat. Són els personatges protagonistes de les històries del pare.

Il·luminació i Colors  

En el transcurs de la pel·lícula apareixen una gamma de colors vius de forma repetida. Es veu clar en el moment que Edward es troba “Spectre” la ciutat abandonada on els seus habitants van descalços, vestits de blanc i les cases són totes pintades i decorades amb colors vius. Per altre banda en moments en els quals el director vol donar més tensió com és el cas del bosc o en el moment en que els nens van a visitar la bruixa, els colors són molt més freds i la il·luminació és més fosca.

Anàlisi de la pel·lícula

L’autor elabora una estructura de la pel·lícula de forma espectacular i molt complicada de lligar. Hi ha molt de treball a darrere alhora de pensar la successió dels fets. Primer comença presentant la situació familiar i els personatges, posteriorment es van veient el conjunt d’històries que explica el pare en diferents moments del fil com per exemple l’escena al llit que es troben la dona de Will i el seu pare Edward mentre li explica les històries de la seva vida i finalment tot acaba quan es troben pare i fill al hospital i amb una història es capaç de reunir tots els elements que s’han anat veient al llarg de la pel·lícula.

Fotografia

Els plans que utilitza són comuns, però aquest treball rep la fantasia a través dels canvis d’il·luminació en mig de les escenes, utilització d’elements i coses característiques com els narcisos que els lliga amb l’amor i el romanticisme i aquestes flors tenen un tret que no es agradable com la seva olor. Per altre banda també utilitza de forma notòria recursos com el “flashback” que li donen un toc diferent.

AMELIE

Sinopsis

- Amelie no és una noia com la resta, està criada a base d’experiències extravagants com veure la seva mare morir per culpa d’una altre senyora que es volia suïcidar des de Nôtre-Dame o veure quan era petita el seu peix estimat caient cap a les clavagueres municipals.  Arriba un moment de la seva vida que decideix ajudar i arreglar la gent del seu entorn. Es veurà influïda per persones com el seu veí que pinta cada any el mateix quadre o les seves companyes de feina. Elabora diferents estratègies per aconseguir els seus objectius. Apart d’això el seu màxim objectiu és retrobar-se amb el seu amor, la persona que va conèixer a l’estació de tren.

Característiques

Gènere

És un conjunt de gèneres com “Big Fish”. Troca moments còmics d’altres dramàtics i sempre hi ha la presència del realisme màgic.

Personatges

Els personatges són normals però fan coses i es comporten d’una manera una mica especial. Per exemple hi ha una estanquera que és hipocondríaca i s’enrotlla amb una persona molt lletja, hi ha un botiguer de verdures sense braç, el veí d’Amelie és una persona amb la malaltia dels ossos fràgils i pinta el mateix quadro cada any, la portera es fa un fart de veure vi, el pare de la protagonista te una obsessió amb un gnom del seu jardí,...

Il·luminació i colors

En cada moment de la pel·lícula hi ha presència del color verd i el vermell, sempre. Això li dona un toc diferent a la resta de films i un punt d’atenció, és a dir, li dóna un interès especial. Per altre banda la il·luminació i la resta de colors acostumen a ser vius com és el cas del bar o les escenes del exterior. També juga amb el canvi de il·luminació al llarg de la pel·lícula per no fer-la avorrida i els colors freds per donar-li un toc més dramàtic i trist.

Anàlisi de la pel·lícula

La forma d’estructuració de la pel·lícula té algunes semblances amb la de “Big Fish”, al llarg de la pel·lícula es presenten elements que en una llarga es veu la seva finalitat i significat. Aquest recurs es veu molt clar amb l’àlbum del noi que troba al tren i les estratègies que seguirà per retrobar-se amb ell. Les fotos de les persones que apareixen a dins seu es van veient  la seva procedència en el transcurs dels fets. Així com també els lligams socials o sentimentals entre els personatges.

Fotografia

Utilitza recursos com els plans picats i contrapicats per donar-li una visió extravagant a la pel·lícula. Moltes vegades la imatge es focalitza amb elements que no tenen importància a la escena com és el cas d’un pla en una escena que focalitza la imatge en un piló de grava en un carrer. Per altre banda hi ha moments que hi ha càmera ràpida i així fan variacions d’intensitat per no fer pesat el film i en els moments que han d’anar de un lloc a un altre a llarga distància també. Per exemple el moment en el que truca timbres en busca d’una persona es veu un tren passant de forma rapidíssima.

REALISME MÀGIC (Raimon Ràfols)

BIG FISH

• Sinopsi: Big Fish és una pel·lícula estrenada el 2003 que tracta la relació d’Edward Bloom amb el seu fill, Will, just abans de la mort del primer. Durant tota la vida la seva relació no ha estat mai gaire bona i quan Will és avisat de la delicada situació de salut del seu pare i, acompanyat per Joséphine (la dona de Will) viatgen fins la casa dels pares per acompanyar-lo en aquests durs moments. Una nit, Joséphine es presenta a l’habitació d’Edward i aquest li explica la història de la seva joventut. Will s’adona d’això i, molest, expressa a Joséphine que totes les històries que explica el pare són falses. Finalment, a l’hora de la mort, Will aconsegueix quedar-se a soles amb el seu pare i compartir uns últims instants tot narrant-li història (fingida) de la seva mort. A l’enterrament s’hi presenten tots els personatges que havia anat citant el pare durant tot el fil de la pel·lícula. És en aquest moment quan la família s’adona que el que explicava el pare no era altra cosa que veritats tergiversades.

• Gènere i estil: aquesta és una pel·lícula que pertany a l’estil del realisme màgic. Aquest és un estil basat en mostrar representacions d’una situació irreal i sense fonaments científics en quelcom quotidià i normal. L’objectiu d’aquest estil és també centrar-se en l’expressió de les emocions i en com mostrar-les, més enllà del fet que hi siguin. Es defineix també com a mostra de centrar-se en una preocupació estílistica.

• Detalls i gravació: en aquesta pel·lícula hi predominen els ambients clars i alegres, en cada escena s’hi mostren certs colors llampants malgrat que també hi ha algunes escenes fosques. El fil conductor de la pel·lícula va produint salts espacio-temporals a través de flaixbacs que combinen la situació del present amb les històries explicades al passat en el qual les imatges evoquen els records d’Edward. Moltes de les escenes presenten simbologia basada en la natura com per exemple el fet d’utilitzar la figura del peix per referir-se a Edward (algú que queia molt bé a tothom i que sabia parlar molt), o la simbologia del llac, el primer poble que l’acull, el fet de relacionar-se amb el gegant, etc. Per últim, i com a detalls de gravació hi predominen els plans generals, que mostrin una imatge central de la situació que s’està produint i gravant. Com a caracterització dels personatges cal remarcar que en els flaixbacs i records que evoca el pare la majoria dels personatges que es mostren a la pel·lícula són estranys, presenten malformacions, rareses i problemes psicològics.

AMELIE

• Sinopsi: Amelie (nom complet de la pel·lícula és: El fabulós destí d’Amelie Poulain) és una producció gravada i estrenada l’any 2001 la qual explica la vida i els fets que succeeixen a una jove francesa anomenada Amelie Poulain. El film comença mostrant la vida d’Amelie quan era petita narrant un seguit de fets estranys i surrealistes com la mort de la seva mare a mans d’una suïcida o que no les raons per les quals no se sabia relacionar amb la gent ja que no se l’havia portat al col·legi o l’afició i devoció del seu pare per un gnom de . També s’ensenya la nul·la relació amb el seu i posteriorment es produeix un salt temporal fins als 22 d’anys d’Amelie, quan aquesta decideix marxar de casa. Descobreix que el seu objectiu de vida serà arreglar la vida de la gent i un cop a París es posarà a treballar a un bar del barri de Montmartre on ajudarà les seves companyes Gina i Georgiette a desempallegar-se i a unir-se respectivament amb un client paranoic i controlador del bar. Ajudarà la seva portera a superar un mal tràngol (també amb l’arribada d’una carta que feia anys que estava perduda) i també a un veí d’ “ossos de vidre” que només capaç de veure el món a partir de quadres. Els fets prendran un nou fil quan Amelie descobreixi una capsa amagada en una rajola de casa seva. Un seguit de fets la portaran a descobrir un noi, Nino, que col·lecciona fotos de carnet perdudes a les màquines de Fotomaton. La por d’ella per poder relacionar-s’hi i el fet que creï un conjunt d’estratègies per creuar-se amb ell. Finalment, i amb l’ajuda d’aquells els quals havia ajudat, aconseguirà trobar-se amb Nino i començar una relació amb ell.

• Gènere i estil: el gènere d’aquesta pel·lícula és el de la comèdia romàntica, combinada amb dosis de surrealisme i amb situacions paradoxals. Amelie ens mostra una manera diferent de viure en una ciutat on tothom amb qui es creua Amelie és peculiar i diferent. També es pot considerar, igual que Big fish, una pel·lícula que formi part del gènere del realisme màgic. Tal i com està explicat a l’apartat de gènere de Big Fish, el realisme màgic és un estil que es caracteritza per mostrar com a situacions quotidianes i habituals fets que no ho són i que poden ésser considerats estranys per la majoria de les persones.

• Detalls i gravació: en aquesta pel·lícula hi abunden els plans contrapicats, vistos des de dalt i des de perspectives inferiors. També és una pel·lícula que es pot considerar d’acció lenta, on les escenes i les trames tenen una durada considerable però succeeixen totes alhora i de forma paral·lela. Pel que fa a l’ambientació, en totes les escenes hi abunden els colors vermells, grocs i càlids, la pel·lícula en general té un rerefons clar i càlid. Per últim, la seva banda sonora ha estat molts cops guardonada amb cançons a piano com Comptine d’un autre été.

CINEMA BÈL·LIC (ROGER VIDAL)

-El cinema bèl·lic és un gènere cinematogràfic el qual tracta com a tema principal la guerra.  Busca mostrar els fets d’una guerra sempre tenint com a punt fort el moment de la batalla, però fins i tot en alguns projectes  s’ha vist l’apartat de com s’ha produït, dit d’una altre forma, el motiu que ha provocat el conflicte i també pot ser que hi surtin moments de postguerra, és a dir, un cop s’acaba.

-Els inicis se centren durant les guerres que hi van haver un cop es va crear el cinema. Els grans exèrcits necessitaven fer una difusió del que s’estava vivint, crear pel·lícules amb l’objectiu de motivar a les tropes o conscienciar-los per obtenir la victòria ensenyant els defectes de les nacions rivals. Però no és va fer un salt positiu en aquest àmbit fins que l’exèrcit Estatunidenc va fer diverses col·laboracions amb Hollywood, a partir d’aquí moltes estrelles del cinema d’aquell moment, tan directors com actors i actrius, es van afegir a la causa.

-Al acabar-se la Segona Guerra mundial el cinema bèl·lic va fer una forta baixada, però als anys 60 va tornar a agafar força amb una sèrie de grans produccions com “La gran evasió” de John Sturges. Posteriorment torna a caure la popularitat del gènere després de la guerra de Vietnam i finalment torna a fer una pujada als anys 90, a causa de les innovacions com per exemple, crear les produccions centrant-se més amb el sentiment d’un soldat i retransmetent els fets des de el seu punt de vista.

-La idea principal d’aquest gènere és ressaltar l’heroisme però té un seguit de sub-temàtiques que han estat molt variades. Primer de tot quan no hi havia tant recursos com ara, era molt comú que la trama de les pel·lícules girés al voltant de la batalla i les seves imatges, tirotejos i l’ocupació de nous territoris. Però a mida que va anar evolucionant s’han vist grans produccions que s’allunyen del conflicte en si i van més enllà tocant la part més psicològica narrant els aspectes sentimentals dels participants ja tant pot ser soldats, família,... També s’ha portat a les grans pantalles produccions més semblants al cinema històric i amb característiques dels documentals, biografies militars o experiències d’un grup reduït de soldats, presoners, deportats,... i finalment també hi ha agut casos de pel·lícules que han fet referència i també han servit per conscienciar a la població, als traumes de la postguerra i a les seqüeles que deixa.

Stalingrado (1993)

-Mostra molts aspectes de la guerra que va succeir entre la Unió Soviètica i Alemanya. Tot comença a Itàlia on uns quants soldats nazis estàn disfrutant dels seus dies de descans abans de ser cridats per anar a combatre contra la Unió Soviètica. La pel·licula té un nombre abundant d’escenes on es veuen les batalles amb les explosions, els tirotetjos, els ferits, els morts,... però també té moments on et fa reflexionar sobre les pèssimes condicions de vida a les quals estaven exposats els soldats del cantó Alemany. Moments molt dramàtics en que els soldats perden amistats o simplement te’n adones que molts d’ells no defensaven la seva pàtria ni sabien realment per qui estaven lluitant. Simples titelles que només mataven i estaven sotmesos a unes obligacions extremes. Per altre banda la producció toca moments més tendres per suavitzar-ho, com el moment en que maten a un dels dirigents i aconsegueixen subministraments durant uns quants dies. Tot acaba quan els únics protagonistes que queden moren congelats en mig del no res.

El gran dictador (1940)

-És una pel·lícula dirigida i entre d’altres interpretada per Charles Chaplin. Com aspecte característic i curiós és la primera producció en forma de film sonora per aquest cineasta de Hollywood.

El seu argument es basa en la vida del Ghetto, un barri on l’exèrcit nazi i tenia els jueus i els seus conflictes. També es veu de forma notòria, tenint com a protagonista  Hynkel que és una paròdia de Hitler, els problemes entre els oficials de l’excèrcit. La idea principal del director era fer-ho en forma de paròdia còmica i així va ser. Al ser estrenada al 1940 era complicat trobar informació sobre la temàtica i les característiques històriques del que estava succeint. Ell sempre ha dit que si hagués conegut les condicions extremes, així com els camps de concentració,... ell no hagués sigut capaç de fer una pel·lícula còmica sobre allò.

CINEMA BÈL·LIC (Raimon Ràfols)

El cinema bèl·lic és un gènere cinematogràfic que pretén mostrar de manera gràfica i, a través de recursos audiovisuals escenes considerades les quals succeeixen guerres o conflictes armats (ja siguin revoltes, revolucions o alçaments) des de qualsevol punt de vista que sigui possible. Ho fa a partir de recursos especials diversos entre els quals s’hi troba l’ús d’armes, la presència de foc i fum i el fet de mostrar de manera prou explícita realitats dels conflictes com cadàvers o sang.

Història

Els seus inicis es remunten a la II Guerra mundial, quan els països que formaven l’eix (Alemanya, Itàlia i Japó) impulsaren a partir de la documentació gràfica, produccions gràfiques audiovisuals en forma de vídeos per tal de fer arribar la seva propaganda a les classes populars i guanyar-se el seu suport i la seva afiliació al moviment. Passada la guerra aquest gènere perd influència i força a causa del greu dany moral que havia causat a gran part de la població del món considerat occidental. Malgrat tot això a partir dels anys 60 del segle XX es recupera l’ús d’aquest gènere per tal de mostrar al món horrors com els que havien causat les guerres a la història de la humanitat. La gran remuntada del cinema bèl·lic es produirà durant els anys 90 quan sorgirà un nou corrent dins del mateix mateix gènere el qual anirà més enfocat a mostrar el punt de vista del soldat, una persona amb sentiments i pensaments que mostrarà i en els quals el fil conductor de les produccions serà com evoluciona el seu personatge durant el pas per la guerra.

Punts clau del cinema bèl·lic:

• Ús d’efectes especials com foc, mostra d’armes de mida real, intentar centrar l’expectació en la part més violenta del conflicte, ús de màquines de fum, etc.
• Ambientació tensa i entorn derruït, com per exemple, edificis destrossats, comparació d’espais previs a la guerra i com han quedat destruïts després del conflicte.
• Aplicacions importants pel que fa al maquillatge, per a poder demostrar la violència dels fets s’utilitzen tècniques de maquillatge clares i el màxim realistes possibles per a poder maquillar ferits, crear ferides, talls, rascades i fins i tot en pel·lícules més actuals, poder mostrar amputacions i vísceres sense complicacions
• Gravacions a partir de grans plans com plans generals que permetin mostrar la magnitud de les destrosses i el pas de la guerra que haurien causat grans danys als entorns.
• Enfocar en primer plans i plans mitjans per a ensenyar els ferides i els detalls fet i aplicats a partir del maquillatge.
• Pel·lícules basades en fets reals, ambientades en conflictes que van passar com la II Guerra mundial i, en alguns casos, poder explicar vivències personals succeïdes durant el conflicte, ja sigui per part de soldats, familiars d’aquests, persones que visqueren la guerra o gent que ha deixat constància del que va viure durant els anys que va desenvolupar-se el conflicte a partir de diaris personals, gravacions, cartes o publicacions a la premsa.

Pel·lícules que pertanyen al cinema bèl·lic

• Stalingrad (1993): Aquesta és una pel·lícula que il·lustra de manera molt clara el que va succeir, des del punt de vista de soldats alemanys però també des del punt de vista de ciutadans russos, durant la batalla d’Stalingrad, URSS (1942-1943) i que va significar la primera gran derrota dels països de l’eix i el principi de la fi de l’hegemonia que el nazisme havia aconseguit imposar arreu d’Europa. L’argument és el següent: els soldats alemanys es troben a la costa italiana després d’haver aconseguit èxits a la batalla de El Alamein, nord d’Àfrica. Aviat són enviats a Stalingrad per combatre, juntament amb altres tropes al front oriental o rus per conquerir una de les ciutats més important de l’URSS, tan simbòlicament (nom del líder de l’URSS, Stalin) i estratègicament (obria les portes al control del Caucas i de les reserves de petroli i minerals que s’hi trobaven. De seguida els soldats alemanys s’adonaran que la situació a Stalingrad és totalment diferent a la viscuda durant la batalla del Alamein. La situació empitjora amb l’arribada de l’hivern. La cruesa d’aquesta estació i el fet que els russos emprenguessin una duríssima resistència per aguantar la ciutat va fer que les condicions per viure i seguir la lluita es tornessin insostenibles. Finalment, tres dels soldats decidiran escapar i fugir, no ho aconseguiran i moriran, els dos últims, de fred.

• Salvar al soldado Brian (1998)

• Dunkerke (2017)

• El gran dictador (1940): Aquesta és una pel·lícula que tracta en forma de paròdia els fets succeïts durant l'etapa de la segona guerra mundial, el règim nazi a Alemanya i el tracte que reberen els jueus durant l'etapa del tercer reich. Ho fa des del punt de vista d'un doble personatge (representat per Charles Chaplin) que representa el dictador, en el cas de la pel·lícula, Hynkel, i per l'altra, la d'un barber jueu que viu al ghetto. L'estat que es vol parodiar és Alemanya però a la pel·lícula s'anomena Tomainia. L'objectiu de la pel·lícula era demostrar que es pot fer broma de temes tan espinosos com podien ser la guerra malgrat que el mateix Chaplin va afirmar que si hagués conegut la situació real a Europa durant la guerra no hagués fet la producció.    

CINEMA DE TERROR (Raimon Ràfols)

El cinema de terror és un gènere cinematogràfic el qual busca crear angoixa i por a

l’espectador a través d’ensurts, exaltació de fortes emocions i sensació d’adrenalina.

L’argument més freqüent en el cinema de terror és l’aparició o intrusió d’un element anormal

(ja sigui sobrenatural o no, pot ésser des d’un criminal a una presència extraterrestre) que

altera la vida dels personatges atacats, els quals involuntàriament s’hi hauran d’enfrontar.

SUBGÈNERES DEL CINEMA DE TERROR

1. Terror psicològic: és un dels subgèneres terrorífics el qual busca influir por als

espectadors a través de creences, supersticions i sentiments de culpa que senten

els personatges. En aquest cas la intenció és més cercar un element supersticiós

que mantingui els espectadors en tensió però en cap cas que cerqui únicament

l’ensurt. Té una relació estreta amb el suspens. La huérfana.

2. Terror paranormal: un altre dels subgèneres el qual pretén fer por a través de

l’explicació i projecció de fets irracionals, és a dir, de fets que no són científicament

demostrables. Guarda una relació amb el cinema de ciència-ficció i el

d’extraterrestres. La noche de los muertos vivientes.

3. ECO-terror: subgènere de terror el qual utilitza la presència d’animals o éssers vius

no humans amb l’obejctiu defer por. King Kong.

4. Terror gore: tipus de terror el qual s’utilitza la presència i l’ús de la força i la

violència amb l’objectiu de mostrar sang i vísceres. Pot produir sensacions de fàstic

o de rebuig. DeadBrain.

5. Terror gòtic: és un tipus de terror que prové de la literatura i hi abunden els

ambients antics i els ambients tradicionals. Dràcula.

6. Terror materialístic: és una mescla de terror íntim, romàntic, sobrenatural i

psicològic, també anomenat terror còsmic. Frankenstein.

TÈCNIQUES DE CINEMA DE TERROR

1. Ús de música tètrica: aquest tipus de música s’aconsegueix amb instruments que

causen una sonoritat impactant com poden ser pianos o orgues. L’objectiu és

generar un ambient de tensió que faci que l’espectador quedi atent durant la

seqüència.

2. Poca lluminositat: freqüent sobretot en el subgrup de terror gòtic, tot i que molt

present en els altres tipus. Els canvis sobtats de llum, la situació de contraposició del

color i el fet de crear un ambient tènue i fosc fan que el públic quedi en una situació

de tensió a causa de la poca llum que hi impera.

3. Contraposició i ús de colors freds: els colors que abunden en el terror són els

colors freds i foscos per tal de poder tensionar encara més l’espectador posant-lo en

un ambient poc acollidor.

4. Preses llargues: destaca l’ús de preses gravades que durin estona combinades

amb la música fins que es produeix el salt o ensurt. La durada d’aquestes preses

tornen, de nou, a tensionar l’espectador.

PLANS MÉS UTILITZATS EN LA GRAVACIÓ

1. Pla general: es pot donar a veure tota la sala o espai on es produirà l’escena.

2. Primer pla i primeríssim primer pla: permet mostrar a la perfecció els elements de

l’actor que interpreta el personatge. En el cinema de terror hi abunda el maquillatge.

3. Pla en moviment: la càmera acompanya l’actor en tot el seu trajecte com si fos ell.

4. Pla d’ombres: es percep l’escena amb poca llum tot combinant-les. Ús generalitzat

de l’ombra perquè no hi hagi claredat.

5. Plans picat i contrapicat: permeten veure l’escena des del punt de vista de dalt i

des de baix respectivament. Poden servir per ressaltar algun personatge o algun

decorat de l’escena.

ALGUNES PEL·LÍCULES DE TERROR

Dràcula:

Una pel·lícula del gènere de terror gòtic, és una pel·lícula de vampirs per

excel·lència. Inspirada en la novel·la de Bram Stoker. Tracta sobre la relació comercial d’un

venedor d’immobiliaria amb el Comte Dràcula, el qual haurà de viatjar fins a Romania per

poder-s’hi reunir. Durant la seva estada un seguit de fets passen i el viatge del Comte a

Londres el porta a conèixer Mina, la promesa del protagonista, la qual portarà molts records

al Comte i desencadenarà una situació de crisi. És una pel·lícula la qual barreja temàtiques

de monstres, sexualitat humana i pecat.

Vampiros: 

Aquesta és una pel·lícula de terror combinat amb comèdia. Utilitza la

ironia i l’ús desmesurat d’estereotips i claus que permetin clarament identificar quines són

les posicions i la profunditat dels personatges, força inverosímil. Tracta sobre un professor i

el seu aprenent, els quals estan realitzant una investigació per acabar amb el “mal” de la

plaga dels vampirs. Per poder-ho dur a terme viatgen fins Transsilvània on es trobaran a un

poble mig abandonat amb gent molt estranya i personatges desagradables.

CINEMA DE TERROR (ROGER VIDAL)

- El cinema de terror és un gènere el qual els seus objectius són causar por, incomoditat i angoixa, entre d’altres, als espectadors. Té semblances amb altres gèneres com el misteri però té uns trets característics diferents a la resta. En primer lloc les sensacions que busca provocar al receptor, en aquest cas els espectadors, en segon lloc acostuma a seguir un model estètic com l’ús d’espais tancats, com més foscos millor,... i en tercer lloc els personatges principals s’acostumen a agrupar entre els següents 4 prototips: 

   

1. Éssers morts que reviuen en cossos com el d’un fantasma, vampir...

2. Monstres  i criatures fantàstiques com Frankenstein

3. Éssers humans que han quedat modificats voluntària o involuntàriament.

4. Persones que han superat, excedit els seus límits mentals o físics, habitualment van a buscar la pertorbació mental.

TIPUS DE CINEMA DE TERROR (SUBGÈNERES)

Slasher

-Es basa en que una persona va matant a un grup de gent, normalment joves, i l’objectiu del film és ensenyar la matança i no tant centrar-se amb l’argument. El jovent assassinat acostuma a estar envoltat de sexe i drogues, entre d’altres, i en el moment precís dels fets, es habitual que es trobin sols. Els temes principals sobre els quals es basen aquest tipus de films és la venjança per una humiliació prèvia,... i no busca la tortura, tot el contrari, les morts són ràpides. Un dels clàssics d’aquest gènere és “la matança de Texas”.

Gore

- És un subgènere que intenta demostrar la debilitat del cos humà mitjançant efectes especials i l’ús en excés de sang, per crear un fort impacte visual-gràfic. No acostuma a seguir una trama com la resta de subgèneres sinó que està enfocat únicament en causar un neguit al espectador mitjançant una destrucció massiva al físic de l’ésser humà. També s’ha de valorar el treball dels càmeres en la gravació perquè juguen un paper fonamental. A vegades l’impacte és tan excessiu que s’utilitza com a un recurs còmic. Un exemple molt conegut és “Saw”.

Psicològic

- Aquest subgènere es basa en les pors, els temors, les supersticions, etc.. dels personatges. Més que buscar el terror mitjançant espants, juga amb l’emoció dels moments i amb la empatia que tinguis en vers els personatges. Intenta que t’identifiquis amb les situacions extremes en que es troben. Elements fonamentals en la realització d’un film d’aquest tipus és el domini dels sons i el joc amb les ombres, la foscor, la boira,...

Gòtic

- Es centra molt en l’ambientació, ha d’estar enfocada a espais molt ben decorats, jugant amb les penombres, la foscor, les llums, la humitat, espelmes,... i el conjunt ajuda a crear una situació de irrealitat i de incertesa. Els personatges acostumen a ser vampirs, fantasmes,.. els espais són tancats i els temes tractats acostuma a ser la lluita entre el bé i el mal, lluita entre éssers imaginaris,... i un autor molt conegut dins d’aquest subgènere és Edgar Allan Poe.

TÈCNIQUES EMPRADES PEL MUNTATGE

- Sovint parlem del cinema de terror superficialment, sense aprofundir amb elements tant importants com els que ens produeixen les sensacions. Són un seguit de tècniques que són  necessàries per la creació d’un projecte de terror.

Els infrasons

- És una ona acústica que està per sota de l’espectre auditiu de l’ésser humà, és a dir, que no en podem captar el so però tot i això el nostre cos les percep i ens produeix unes reaccions naturals. Aquesta tècnica va permetre al cinema, en general el de terror, produir unes sensacions als espectadors pràcticament imperceptible per la persona però perceptible per l’interior del cos.

Canvis sobtats de color

- A diferència de les pel·lícules agrupades en altres gèneres, les de terror utilitzen colors molt poc vistos en els films, tot està permès. Com per exemple utilitzar colors molt vius en escenes desagradables o combinar colors per fer col·leccions surrealistes de fotogrames i arribar a provocar sensacions incòmodes pels espectadors.

Imatges subliminals

- Té una funció i aplicació similar als infrasons. Apareixen a les imatges de forma secundària i molt ràpides sense que quasi bé l’espectador en percebi la seva presència, però produeix unes sensacions inquietants al públic.

Escenes llargues

- El director acostuma a jugar sempre amb el temps perquè és un recurs útil i fàcil de dur a terme. Consisteix en aguantar durant una estona prolongada l’aparició d’algú o que es produeixi un fet paranormal,... així l’espectador es pot identificar amb el personatge i mostrar la mateixa tensió i les mateixes sensacions.

Canvi de patró i de model de terror clàssic

- Aquesta tècnica consisteix en crear una pel·lícula que trenqui amb els esquemes clàssics del terror, com per exemple, la noia del final, la solitud dins d’un bosc fosc,... tots aquests ítems estan tant interioritzats dins la ment dels espectadors que quan passa ja saben on serà l’espant, qui apareixerà,... Però quan una pel·lícula no ho completa ens fa sentir incòmodes e inquiets.

Ús de música tètrica

- La tècnica s’aconsegueix mitjançant la música produïda per instruments com el piano i l’orgue. Es tracte de crear un so que produeixi la sensació de tensió mentre es reprodueix la escena.

EL MANGA I L'ANIME

EL MANGA

El manga és el nom amb el qual es fa referència a les petites historietes dibuixades a mà que formen part de la cultura japonesa. A la resta del món són les que fan referència als dibuixos animats, llibres o còmics d’origen japonès i hi estan estretament relacionats.

El manga està representat per una gran varietat de gèneres com poden ser les aventures, el terror, el misteri, la intriga. També disposa de moltes aplicacions tant a nivell físic com a nivell audiovisual. En el l’àmbit físic fan referència als còmics, historietes o imatges en paper impreses. Pel que fa a l’àmbit audiovisual el manga s’expressa en forma d’Anime (per exemple: El detectiu Conan o Inuyasha).

És un dels principals atractius japonesos desde fa molts anys  i un dels seus preferits passatemps, que el consumeixen, produeixen i utilitzen més o menys setmanalment.

 A dia d’avui el manga que es consumeix i produeix és l’anomenat manga modern, creat el 1945 i, a partir dels anys 90 (segle XX) el manga s’ha fet un lloc internacionalment i  s’exportà cap a la resta del món esdevenint un fenomen social que ha provocat que per exemple a Barcelona se celebri cada any l’anomenat “Saló del manga”, molt concorregut a causa de la seva gran popularitat. 

L’ANIME 

L’Anime és el nom amb el qual es denominen els dibuixos animats japonesos que provenen del manga. Es podria reduir a dir com a “manga animat” o “manga en moviment”. Antigament es feia a mà però gràcies a la tecnologia i la digitalització de continguts, aquest gènere del manga es pot realitzar mitjançant ordinador. Per tant, la diferència fonamental és que el manga tradicional es segueix dibuixant a mà i a través de suports de paper físics mentre que l’anime es produeix de manera audiovisual. Entre els diferents tipus d’anime trobem el Bishojo, el Bishonen, el Kemono i el Moé. Entre també els seus gèneres hi podem distingir el romanticista, el realista, l’humanista… És molt important la relació directa que té amb la cultura japonesa, doncs aquesta hi estableix una relació clarament directa. L’afegit d’àudio i d’altres moviments permeten que l’anime sia molt més expressiu que el manga tradicional.

HAYAO MIYAZAKI

 Hayao Miazaki va néixer a Japó, concretament a Tokyo el 5 de gener de 1941 i es un director de cine, animador, ilustrador, dibuixant de manga i respectivament també és productor d’anime amb un renom internacional.

És el cofundador juntament amb Iasao Takahata  del Studio Ghibli, un estudi d’animació i pel·lícules que ha sigut comparat més d’una vegada amb Walt Disney, entre d’altres. Ha fet moltes pel·lícules com “el viatge de Chihiro” que ha sigut el primer film d’anime guardonat amb un premi Oscar i és més taquillera que Titanic.

Les seves pel·lícules tracten temes com la naturalesa i la seva relació amb l’ésser humà, un clar exemple n’és “la princesa Mononoke”, així com també la tecnologia i la dificultat de ser pacífics. Els personatges principals acostumen a ser dones fortes, valentes e independents.

STUDIO GHIBLI

 És un estudi fundat el 1895 a mans de l’artista japones Hayao Miazaki junt amb Iasao Takahata. És relaciona el seu origen amb la producció de la pelicula “Nausicäa del Valle del Viento” que esta basada en el seu còmic manga. És un estudi d’animació principalment, considerat un dels millors del planeta juntament amb Walt Disney, entre d’altres. Es pot arribar a afirmar que pel que fa al manga és l’estudi més important del món i pel que fa a l’animació en general és un dels millors del món.

Ha produit pelicules com “la Princesa Mononoke”, “El viatge de Chihiro”, “El meu veí Totoro”, “Puc escoltar el mar”,... I Walt Disney ha rebut els drets d’autor d’unes quantes. A part de pel·lícules també han fet curtmetratges, anuncis de televisió, videojocs i molts altres productes.